Tot esperant una trucada, hi ha una cançó que em fa baixar de la parra de cop. Estic mirant els nomenaments una vegada i una altra, l’ATRI, les Difícils Cobertures, l’aplicatiu de la Borsa… com esperant un senyal. Un senyal que no arriba mentre creix el neguit, però el silenzio stampa s’imposa i no hi ha notícies de vida més enllà del món conegut.
Dissortadament, no puc fer res per evitar-ho. Frego la casa, estic amb els nens, surto a córrer pel bosc. Intento fer com si res, però malvivim entre l'opacitat d’un sistema injust i cruel en el qual ens convertim en pidolaires del que creiem hauria de ser una feina en consonància amb la nostra formació, i no és tan fàcil.
El mercadeig en el qual estem instal·lats els substituts interins que decidim fer entrevistes fa que somiem amb ombres de rivals amb els quals competim per un lloc de treball. Recordo una entrevista, l’any passat, a l’extraradi de Barcelona, a una hora de casa en cotxe. Jo entrava pel centre i un noi en sortia, ens vam creuar. Em va mirar de resquitllada, em va semblar que inclús tremolós, com si amagués alguna cosa. És la guerra, devia pensar. En una altra, el director es va decantar per mi perquè tenia canalla i li sabia greu. «Donem-li feina a aquest home», foren les seves paraules literals.
L’última entrevista va ser la setmana passada, per telèfon i com a correcuita. Se suposa que havia de dir les respostes adequades segons una graella del Departament. Aparentment, la decisió d’obtenir feina per tot un any depèn d’això. No em tallo: soc un soldat, tinc facilitat. Trieu-me i no us en penedireu. Intento controlar els nervis i ser jo mateix, però, quan ho reviso tot plegat hores després, m’avergonyeixo. Ja no n'estic tan segur, de què depèn entrar o no. Em sento brut.
Això si tens «la sort» de fer entrevista. El normal és enviar la petició, fer la sol·licitud, i esperar. E poi, nulla. Només un silenci burocràtic immisericorde.
Amb tot, soc ben conscient que no em puc queixar de la meva situació. Tot just començo en el món de l’Educació, aquest seria el meu quart curs. Però ja he estat en 5 centres, quasi com el bo de Dennis Schröder, el base alemany, que ha estat en 6 equips des del curs 22-23 (penseu que 6 equips són 6 ciutats diferents... del nord d'Amèrica!). Almenys als jugadors de l'NBA els hi respecten el salari, però són titelles d’un sistema molt més gran. I una mica passa alguna cosa similar amb Educació, a casa nostra: si vols jugar a aquest joc, has de passar pel tub, com es diu vulgarment. Rebaixar-te fins a sentir-te poc més que un número i resar perquè et tractin amb uns nivells mínims d'humanitat un cop t’arribi l'SMS o el correu miraculós i no acabis marejat entre els Classrooms i Moodles de 4 o 5 centres diferents en un curs, o fastiguejat per les intrigues curialesques d'alguns adults amb massa ganes de medrar i dir la seva. I, quan entris, a donar el callo. No regrets.
Schröder, que, per cert, no és sant de la meva devoció, ha estat en 10 equips en els seus 12 anys que porta a la lliga, i parlem del millor base d'Europa. Hauria de ser d’una altra manera? Bah, no ho sé. Per mi és un món nou. Sé que és així, i ni tan sols parlo de les implicacions familiars, personals i econòmiques de tot aquest circ —en aquestes línies se'n poden intuir algunes, o penseu en Schröder, que deu tenir les maletes al rebedor—; a més, i per ser honest, la cançó és tota la BSO d’Interestellar, un maleït bucle d’autoconsciència emocional.
Suposo que en algun moment tindré la possibilitat d’entrar des del principi en algun lloc en què pugui intentar deixar la meva empremta i aportar alguna cosa de bo, o potser no. I amb sort, tindré temps per preparar-me les classes sense anar amb l'aigua al coll. Però sé que hi ha un tap burocràtic tan bèstia, a la Catalunya Central, que només penso en com rodejar-lo per sortir-ne immune i continuar donant el millor de mi a un preu raonable. No us sembla que tant fa si soc bon docent o no? O si podeu deixar (part de) l'educació dels vostres fills i filles a les meves mans? Once again, m'hauré de buscar les garrofes a una hora de cotxe. Mínim.
It's what it is. El que sí que soc és un peó, però no passa res. Tanco l’ordinador i me'n vaig a Pilates. Tancaré els ulls i, durant una estona, faré les meves respiracions i no li donaré més voltes. Posaré el mòbil en silenci (total, el ghosting departamental ja és abbastanza bèstia).
A veure si hi ha vida més enllà del món conegut i de l'amic Schröder, a qui dedico aquest post el dia del seu trenta-dosè aniversari i després d'aconseguir l'MVP i guanyar l'Eurobasket amb Alemanya, justícia poètica!
 |
| DEUTSCHLAND |
